1 d'abril de 2006. Raid Serres de Mestral

Raid de Serres de Mestral, des de dins i al fons.

Com si fos el pati de l'escola el primer dia del nou curs, el dia comença repartint salutacions, encaixades de mà, alguna abraçada i molts somriures. Fa goig trobar els companys, també hi ha “estudiants nous” amb els que ens creuem mirades d'observació, quina pinta tenen?, quin material porten?...Respecte, la cursa ens dirà on esta cadascú.

Les meves filles diuen que això dels raids, que fem sonar tant imponent, son com les gimcanes dels petits fetes per grans. Potser si.

Mitja hora abans de la sortida es fa la reunió explicativa del traçat de la cursa. Ja es comença a notar un cert nerviosisme, és el que nosaltres anomenem “síndrome Perelló”.

Som a final del passeig de l'Arenal de l'Hospitalet de l'Infant; el dia es mostra entre càlid i lleganyós. Son les 9h 07'quan es dona una sortida en massa a tots els equips, per emprendre una cursa circular d'uns 500m abans de posar-se els patins. Esta bé aquest esprint per treure de cop tota la tensió i deixar anar l'adrenalina.

Sobre els patins cal recórrer el passeig de punta a punta i tornar al lloc de sortida, la diferència de tècnica és considerable, hi ha els que ho fan bé, els que es defensen i els que lluiten aferrissadament per no quedar atrapats com segells contra l'atracció del terra. En tres quilòmetres el tema està resolt i transitem cap a un mitja que ens és més familiar: la bicicleta.

Carregats amb les motxilles amb prou aigua, les sabatilles per córrer ( les kets, que diuen per aquestes contrades) i els peus de gat per escalar,enfilem la sortida de poble. Encara és molt aviat per establir diferències però ens mantenim a la “pomada”, anem recuperant algun lloc seguint l'estela dels vigatans del Seida. Primera balisa, segona, tercera sense problemes. Masriudons a la vista, enfilant-se pels carrers cercant la pista esportiva on arribem cinc o sis equips a l'hora.

Espectacle tir amb arc!.Nosaltres aconseguim un cercle vermell i tres fora, cinc puntets. El Pedro i l'Isra aconsegueixen fer un ple al zero. El dia abans deien que encertaven un ocell al vol. Misèries!

Nova cavalcada, balisa quatre, i un petit "liu" per trobar una pista d'entrada difussa. Tant se val, bici a l'esquena i un parell de vinyes enllà ja tornem a ser-hi.

En arribar a Masboquera està clar que cal seguir la riera, però l'agafem en direcció contrària. “Merda! Això puja. Pedro, això no va bé, hem d'anar cap el fondal”. No estem sols i tots plegats girem cua; llàstima que quan arribem a l'escalada se'ns han colat uns quants equips, i la meitat dels Seida ja són fora.

L'escalada és fàcil, pels experts és clar, per tant fem via i sortim llescats cap el control canvi de Vandellòs. Al camp de futbol aparquem les bicis, mengem, bevem i ens calcem-les sabatilles per córrer i sortim a fer l'orientació urbana. Set balises, tant sols set. No hem entès que és “escore”, és a dir en l'ordre que vulguis, i nosaltres la fem lineal. Problemes a la balisa quatre, una punyetera amagada dins l'edifici de l'antic rentador. A tothom li ha costat, però a nosaltres encara ens falten tres més, a can collons la una de l'altre. Per al Pedro i l' Isra era la darrera.

Quan arribem de nou al camp de futbol, els primers equips ja han fet via, entre ells els nostres companys. Potser han sortit 7 o 8 equips. Marxem a fer la cursa a peu que ens ha de portar a un lloc tant suggerent com el Tossal Penjabudells.

La pujada és dreta i forta, a nosaltres en va bé i sentim que anem recuperant, passem algun equip i continuem corrent fins on la pendent ens ho permet. Sabem que els nostres companys no estan molt lluny, els sentim, els cridem, responen.

“Òstia, això negre no era la nostra ombra, era un altre equip vestit d'ombra. De on han sortit?”. Per agafar-nos realment han d'haver estat molt i molt forts corrent. Arribem plegats al collet de la Creu i junts tirem avall seguint una pista força bona enmig d'un paratge inhòspit on no viuen ni els llangardaixos.

“Collons!, desprès d'aquesta corba havia d'haver un trencall que girés al nord a 90º, i aquest gira a l'esquerra!. “Mira el mapa”, “mira'l tu”, “torna'l a mirar...”. Un altre equip arriba,i darrera un altre. Bé ja som prous per fer una festa, per que ens hem equivocat, ens hem colat un munt i el pitjor és que cal remuntar tot el que hem baixat.

Marxa enrera? si.....no....”tirem pel dret, pel mig de la muntanya tot seguint aquesta línea elèctrica i a mig camí, trobarem un corriol que ens portarà a la carena”.

“els negres tornen enrera,. Aquells altres ja han optat per la via directa”.

El cor per la boca i les cames enceses per les esgarrinxades. “Tinc set, molta set”. Ara, sortir sense motxilla ha esdevingut la segona part del gran error. No tenim aigua, no tenim menjar.

-“Em fa mal el cap i estic mig marejat”,

-“ jo començo a tenir rampes”

-“ull, abaixem el ritme, prenem-s'ho amb calma, ens estem deshidratant i agafarem un “pajarom”.

Adéu, els altres s'esvaeixen.

“Clemència, clemència,...aigua si us plau”. Hem arribat al collons del Tossal dels Penjabudells amb els mateixos a la boca. Aquí hi ha un festival de gent esperant per fer el ràpel. La desil·lusió s'afegeix a la fatiga. El positiu, que ens donen prou aigua i galetes per recuperar-nos, junt amb els vint minuts d'espera per encadenar el ràpel després dels equips que han arribat abans que nosaltres.

El ràpel de cinquanta metres, la meitat final volats, ens torna a posar amb els peus a terra a punt per seguir corrent. De baixada es va força bé, però ja patim per que sabem que aquest tros caldrà tornar-ho a fer en bici, però de pujada.

Certament, la tornada té també la seva broma, amb rampes en les que cal tirar el pes del cos sobre el manillar, per compensar que la roda del davant no s'aixequi i ens descavalqui.

Tornem a passar pel poble de Masriudoms, deu ser tard, tot el poble que viu al voltant de la carretera general fa olor de menjar, de bon menjar de dissabte, d'aquells amb vermut i tot. No passa res, nosaltres ens mengem una barreta energètica sense aturar-nos.

Ara les balises ja estan en terreny conegut, per aquí ja hem passat a primera hora del matí. “Plat i a fons”, per allà davant sabem que hi ha un equip, “la lluita no cessa fins passar la meta”.

De nou al punt de sortida, ara cal carregar el caiac fins a l'aigua i remar, remar, remar. Un, dos,un dos,...marcar el ritme per aconseguir sincopar els moviments i fer l'esforç el mes rentable possible. “Salta nen, pitja la balisa, la darrera, mitja volta i cap a meta”, un, dos, un, dos...sorra!!, aplaudiments i fi.